El Blog

Calendario

<<   Mayo 2010    
LMMiJVSD
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31       

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog

El pispa i el babau

Por JesRICART - 4 de Mayo, 2010, 15:08, Categoría: ANECDOTICA

Corren temps de desconfiança -tothom ho diu i ho sap- i això es reflexa en les formes físiques de moure’s. En els espais del transport públic, a hores puntes, es on hi acostuma a haver una mes alta concentració de desconeguts. Més que en un estadi de futbol o esportiu on s' hi acostuma a anar amb colla. Sembla que cada viatger va a la seva. Els més capficats són els que llegeixen llibres o diaris, la majoria té la vista fixada a un punt indeterminat del seu melic imaginari. Ningú mira els ulls de ningú. Un protocol no escrit aconsella retirar la vista si per causalitat hi ha una coincidència de mirades. En els vagons de metro milions de passatgers s' han doctorat en practicar l' art de la indiferència. Com que ningú mira a ningú els vocacionals del furt estan atents a qui li poden prendre la cartera sense que se n' adoni. Quan puja un hongarès o un magrebí, els sensors d' alarma dels nadius pugen de grau atencional. L' ètica demana un posicionament inequívoc en contra la xenofòbia i confiar (es a dir, desconfiar) per un igual davant de tothom sigui de l' origen social o ètnic que sigui. Vet aquí que l' altra dia, una dona d' edat d' aspecte no se sabia si babau o generós, en tot cas venerable, portava la seva bossa oberta. El passatger contigu, possiblement un marroquí, hi va ficar la mà i va treure un petit estoig de cuiro on deuria suposar que hi guardava els calerons. Una altra passatgera des del seient del davant la va avisar i aquesta, delerosa de viure en el pleniluni del seu romanç amb la vida, va guitar les seves pertinences i no va a trobar a faltar res i es va excusar davant del lladre que ja portava el seu producte a la butxaca per haver desconfiat d' ell. Va ser un instant, prou temps perquè qui va avisar a la víctima ho fes segura i la víctima desestimés el seu avís negant una evidència. Al cap d' una estona, al sortir de la seva parada d' arribada, al necessitar el seu clauer, amb la clau del cotxe, es va trobar que no la tenia.,Cost de la broma: més de cent euros, perquè les claus de cotxe les fan en platí o amb or de Ford Knox o ves a saber de quines matèries tan complicades per encarir-les d' aquesta manera. El nano que els hi va birlar confonent la funda amb una bitlletera, les tiraria a la primera paperera que es trobés. Segurament va tenir una infantesa terrible i s' havia de buscar la vida com fora a una ciutat plena de crueltats ales que ell no es va abstenir d' incrementar-les. La víctima continuaria igual de venerable, ara amb mes cura per tancar la cremallera de la bossa i apretar-la al seu pit perquè cap altra desaprensiu li agafés res més. No era la primera vegada que li passava però si volia que fos la última. El més fort es que no va fer cas a l' avis d' un altre passatger que li deia que revisés les seves pertinences perquè el del costat li havia tret alguna cosa. Psicològicament no va poder acceptar que tal cosa passés tant a la descarada davant de tothom. Tampoc volia desconfiar especialment d' algú a la vista del color diferent de la seva pell. L' anècdota es venia repetint. Del carterisme se n' havia fet llegenda. Semblava tenir una mena de comprensió ciutadana (pobrets, no tenen res que portar-se a la boca i enlloc de demanar-ho ho afanen). Canviarien les mans dels lladres i les cares de les víctimes però la dialèctica del pispa i del contribuïdor involuntari als seus beneficis es perllongaria per molt de temps. A altres bandes del planeta per fer això tallaven les mans. A la hospitalària Catalunya es passava full.