El Blog

Calendario

<<   Mayo 2010    
LMMiJVSD
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31       

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog

El pispa i la babau

Por WalkiriaSumionda - 30 de Mayo, 2010, 12:01, Categoría: ANECDOTICA

Corren temps de desconfiança -tothom ho diu i ho sap- i això es reflexa en les formes físiques de moure's. En els espais del transport public, a hores puntes, és on hi acostuma a haver una mes alta concentració de desconeguts. Més que en un estadi de futbol o esportiu on s' hi acostuma a anar amb colla. Sembla que cada viatger va a la seva. Els més capficats són els que llegeixen llibres o diaris, la majoria té la vista fixada a un punt indeterminat del seu melic imaginari. Ningú mira els ulls de ningú. Un protocol no escrit aconsella retirar la vista si per causalitat hi ha una coincidència de mirades no sigui que puguin ser mal interpretades. En els vagons de metro milions de passatgers s' han doctorat en practicar l' art de la indiferència. Com que ningú mira a ningú, els vocacionals del furt estan atents a qui li poden prendre la cartera sense que se n' adoni. Quan puja un hongarès o un magrebí, els sensors d'alarma dels nadius pugen de grau atencional.(també a cada sector d' immigrants li passa el mateix en vers a altra segons sigui la fama de temporada que arrossega) L' ètica demana un posicionament inequívoc en contra la xenofòbia i confiar (es a dir, desconfiar) per un igual davant de tothom sigui de l' origen social o ètnic que sigui. Vet aquí que l' altra dia, una dona d'edat d'aspecte no se sabia si babau o generós, en tot cas venerable, portava la seva bossa oberta. El passatger contigu, possiblement un marroquí, hi va ficar la mà i va treure un petit estoig de cuiro on deuria suposar que hi guardava els calerons. Una altra passatgera des del seient del davant la va avisar i aquella, delerosa de viure en el pleniluni del seu romanç amb la vida, va guitar la bossa amb la cremallera oberta no va a trobar a faltar res i es va excusar davant del lladre, que ja portava el seu producte a la butxaca, per haver desconfiat d'ell. Va ser un instant, prou temps perquè qui va avisar a la víctima ho fes segura i la víctima desestimés el seu avís negant una evidència. La cosa era que l' una protegint els interessos de l' altra i de retruc de tots els passatgers no disposats a ser víctima dels lladres la va avisar i aquesta altra no s' ho va creure i no l iva fer cap retret al lladre. Una mena de flux intern de solidaritat intercultural la va invalidar per acceptar un avis d'ajut. Al cap d'una estona, al sortir de la seva parada d' arribada, al necessitar el seu clauer, amb la clau del cotxe, es va trobar que no la tenia. Cost de la broma: més de cent euros, perquè les claus de cotxe les fan en platí o amb or de Ford Knox o ves a saber de quines matèries tan complicades per encarir-les d'aquesta manera. El nano que els hi va birlar confonent la funda del clauer amb una billetera, les tiraria a la primera paperera que es trobés. Segurament va tenir una infantesa terrible i s' havia de buscar la vida com fora a una ciutat plena de crueltats a les que ell no es va abstenir d' incrementar-les. La víctima no permetria que a més de crear-li problemes per deixar-la sense cotxe durant varis dies abans de fer un duplicat de la clau li tragués el seu bon talant (a mal temps calia posar bona cara, això ho sabia fer-ho funcionar). Continuaria igual de venerable, ara amb mes cura per tancar la cremallera de la bossa i apretar-la al seu pit perquè cap altra desaprensiu li agafés res més. No era la primera vegada que li passava però sí volia que fos la última. El més fort es que no va fer cas a l' avis d' un altre passatger que li deia que revisés les seves pertinences perquè el del costat li havia tret alguna cosa. Psicològicament, no va poder acceptar que tal cosa passés tant a la descarada davant de tothom. Tampoc volia desconfiar especialment d' algú a la vista del color diferent de la seva pell. Tampoc es podia creure, malgrat la seva experiència de coneixença de robatoris i d' altres que havia sofert també en el seu bolso, que ella una nena maca, blanca i bufona, pogués patir un greuje d' aquesta mena. L' anècdota es ve repetint. Del carterisme se n' ha fet llegenda. Sembla fins i tot tenir una mena de comprensió ciutadana (pobrets, no tenen res que portar-se a la boca i enlloc de demanar-ho ho agafen). Canvien les mans dels lladres i les cares de les víctimes però la dialèctica del pispa i del contribuïdor involuntari als seus beneficis es perllongarà per molt de temps. Hi ha qui parla de que els lladres són honestos i que a vegades en casos extrems tornes les coses robades movent els fils oportuns. A altres bandes del planeta per fer això tallaven les mans. A la hospitalària Catalunya es passa full i es justifica sociològicament perquè el sistema no es capaç d' integrar l allau de tanta gent que ha vingut de fóra a cercar feina. No sabem si el lladre de la nostra història feia el seu debut com carterista o portava centenars de vegades practicant-ho, coneixent de primera mà, mai millor dit, la pèrdua de l' oremus del personal capficat en les seves cabòries que no protegeix les seves coses més immediates. Imaginem que aquesta història hagués seguit un curs feliç. La babau avisada, al trobar a faltar el seu clauer hagués enfrontat al pispa, aquest s' hagués resistit fen-se el lloro balbotejant l' idioma local i apel·lant a una postura d' indefensió, tot dient que pel seu aspecte tothom desconfiava d' ella. La robada insistiria a que es deixés revisar les butxaques recolzada per l' altra passatgera que havia vist i el furt. Ell diria que no, però altres passatgers es sumarien a la demanda de que es deixés inspeccionar. Entretant a la següent parada el nano hagués fet intent d' escàpols però un home entrenat que tornava del seu gimnàs li hagués parat el pas. Finalment, el pispa al veure' s acorralat, hagués tret el clauer i li hagués tornat a la dona, amb el cap cot i un aspecte de vergonya. Ningú li tocaria un pel, tampoc ningú se n' ocuparia de portar-lo a comissaria o avisar a la seguretat privada del metro, perquè sempre que es necessita no està a l' abast. El pispa seria perdonat perquè la gent no està per linxar a ningú i els passatgers s' haguessin quedat parlant de l' anècdota mentre aquell se n' anava avergonyit. Podia donar-se per content, el mateix afer a una ciutat del seu país africà li hagués comportat maltractaments i la detenció. Els episodis de robatoris d' aquesta mena aprofitant-se de la bona fe de la gent són continus. Mentre un dorm a la platja el pispa s' asseu al costat i després se li endú les seves coses. A alguna botiga encara hi ha qui fa passar monedes de pesseta per unitats d'euro. S' ha de ser molt mala persona per dedicar-se a robar a altres justificant-se que el que té ha de repartir el que té amb qui no ho té. L' exploració de la psicologia del lladre posa de palès una personalitat pelegrina. Els que se n' aprofiten de la confiança dels demés saben que no tenen cap elegància, ni raó mínima. És un misteri saber com aconsegueixen seguir-se mirant als miralls i auto acceptar-se. Segurament la consciència ciutadana hauria de ser mes extrema amb els incívics i els lladres enxampats, en grau de temptativa o de comissió de delicte, haurien de passar-se una llarga temporada dedicats a la reparació social. D'això últim les administracions es fan les longuis perquè les obligaria a invertir en espais de cooperació pels reinserits fent una mena de tolerància -i de complicitat- la qual cosa fa pensar en el grau de corresponsabilitat de l' estat en acceptar gent a un país que no té el mes essencial per viure. Aquesta és un altra cantera temàtica. A les societats més riques i de treball a dojo tampoc està eradicat el robatori. El compendi d'anècdotes d' aquesta mena consciencia i hauria de reduir-les per reduir la quota de victimitat d' una banda i la de decisió de sortir al carrer per robar d' una altra. No rectificar un error comès significa cometre ' n un altre ja va avisar Confuci. L' error d' aquesta història es la negació de l' evidència de la víctima.